L'estiu té més d'una carretera

Al juliol, Pau sabia que el calendari esportiu d'estiu portaria una altra onada. No va comprar habitacions buides amb una aposta salvatge. Va obtenir assignacions limitades, dates de llançament clares i capacitat de transport real, utilitzant beneficis retinguts i comandes anticipades pagades per finançar el lliurament. Els hostes que passejaven amb bicicleta i caminaven necessitaven informació que les agències d'hivern tractaven com una idea posterior. La seva memòria futura apuntava cap al mercat; les dones del seu voltant feien que el servei funcionés.

L'Eva el va portar a un passeig prou curt com per exposar la seva confiança exagerada. En un mirador, ella li va donar aigua, amb la seva jaqueta lluminosa descordada a la gola. "Es negocia bé quan estàs assegut". Va admetre la derrota. L'Eva es va acostar i va dir que li agradava un home capaç d'aprendre en públic, després li va preguntar si la seva propera sortida seria de negocis o una cita. Va respondre la data.

La Cora, de trenta anys, va liderar el programa de caminades i va rebutjar la ruta que Pau recordava haver venut amb èxit anys després. Les condicions actuals i l'accés eren diferents. En una passejada d'inspecció, li va agafar la mà a un pas normal i estret, després la va mantenir després que el camí s'eixamplava. "Es permet voler alguna cosa", va dir. "Però voler no et diu si aquesta ruta existeix avui".

Pau va canviar el programa. La lliçó el va inquietar més que una previsió fallida. Havia portat un mapa del demà a un món ja alterat pels seus propis passos. La Cora va notar el seu silenci i va recolzar el cap breument contra la seva espatlla al mirador. La seva calma contenia una invitació més que una reclamació. El va gaudir i finalment va admetre aquest gaudi en veu alta.

La Berta, de trenta-quatre anys, va repassar els comptes amb una brusa verda que va fer oblidar en Pau la pregunta que havia preparat. Ella va somriure i ho va repetir més lentament. L'empresa només podia permetre's personal si els beneficis restaven després de les devolucions, els impostos i els salaris. Pau va mostrar tots els comptes en comptes de fer riquesa. La Berta va acceptar un sopar fora de servei, provocant que l'honestedat era una forma de seducció inesperadament cara.

Al sopar, la Berta va preguntar per a què volia diners. Va començar amb llibertat, es va aturar i va descriure la porta lateral tancada d'una vida que no podia explicar. Ella li va tocar la mà però no es va oferir a rescatar-lo. "Llavors construïu alguna cosa que tampoc no pugui bloquejar a tots els altres". La seva insistència pràctica va portar a l'equitat del personal abans que un inversor requereixi el gest.

La Jana, de vint-i-cinc anys, va actuar a la nit d'un hotel i va rebutjar el vell negoci que l'exposició hauria de pagar la seva banda. En Pau va acceptar la seva quota i ella el va portar a un ball lent després del set. El seu vestit captava la llum ambre sempre que es girava. "Un home que paga als músics podria merèixer una cançó", va dir, mantenint la seva mirada més enllà de l'acord final.

Més tard, la Jana va demanar una cita real, i ell la va portar a la nova cuina de nit de la Núria. La Núria el va saludar amb un deliberat petó a la galta i una mirada que va registrar la companyia sense arribar a ser cruel. Després li va dir que la cuina havia rebut prou comandes de grup a un preu adequat per convertir-se en el seu propi bistrot. L'atracció havia obert una conversa; el pagament just havia fet un futur independent.

La Rosa, de trenta-vuit anys, va redissenyar el terrat abandonat de la Marta. Va mostrar a Pau on els convidats podien seure còmodament i on una fotografia dramàtica amagaria un error pràctic car. Al capvespre li va treure una part de pintura de la cara i va deixar la mà allà per respirar. La seva veu es va suavitzar. "Podries deixar de demostrar que pertanys i simplement seure".

Es va asseure. La Rosa va parlar del matrimoni que havia acabat i del projecte que volia tenir. Pau escoltava sense convertir cada confessió en una invitació. Quan finalment el va besar lleugerament, es va sentir escollit, no guanyat per un mes d'èxit. Ella es va retirar primer, somrient davant la sorpresa del seu rostre. La tarda va estar amb ell més temps que el petó.

Inés, de trenta-dos anys, era propietària de l'empresa de transports Roc tractada com la seva flota privada. Va negociar termes directes amb Pau i va desafiar qualsevol horari poc realista. Un vespre lliure, es va trobar amb ell a prop d'una estació amb un abric vermell, amb una lleugera olor de cítrics. La Inés li va fer un petó abans que pogués convertir la reunió en una altra discussió de vehicles, després li va preguntar si podia respondre una simple pregunta personal sense consultar un calendari.

L'any següent, quaranta-dos hotels pagaven subscripcions anuals de mil dos-cents euros. Les tarifes per reserva van afegir un flux més gran però variable. El personal, l'allotjament, les devolucions i la coordinació del transport van consumir la major part dels ingressos bruts; el benefici restant va finançar un producte real en lloc d'una impressionant oficina de lloguer. Alba es va convertir en cofundadora amb patrimoni documentat. La pràctica de la Laia va créixer amb clients independents, i Pau va deixar de fingir que existia només quan la seva empresa necessitava una clàusula.

Ona va visitar l'oficina i va trobar tres invitacions al seu escriptori. Ella no va preguntar qui els havia enviat. Va preguntar si la seva caminada dominical encara existia. Pau va dir que sí i es va quedar. Durant el camí, li va dir que li agradava la seva atenció però que no viuria en una sala d'espera. Havia sentit la sentència en una altra vida. Aquesta vegada va ser prou aviat com per respondre-ho sincerament.