Catorze habitacions i una porta tancada

Pau va construir la primera pàgina web a la recepció de la Marta, gastant cent quaranta euros en la configuració bàsica i quaranta en material imprès. Va mantenir la resta dels seus vuit-cents com a reserva de treball, negant-se a confondre el dipòsit d'un client amb els seus propis diners. El cap de setmana de la Copa del Món de febrer portaria demanda, i ja sabia quants hotels petits perdrien reserves simplement perquè ningú podria confirmar habitacions i transport junts.

L'Ona va arribar per fotografiar l'hotel per a un altre projecte. Tenia vint-i-vuit anys, la neu es fon a les botes i la corretja de la càmera creuada sobre un jersei pàl·lid. En la seva primera vida s'havia convertit en la dona de la fotografia no enviada. Aquí el va mirar amb una distància educada. Va recordar el seu cafè preferit i deliberadament no el va demanar per a ella.

Ella va captar la vacil·lació. "M'aniries a dir el que volia?" Pau va admetre que ho havia estat. L'Ona va posar la seva càmera a la taula i va esperar. En canvi, li va preguntar quins drets volia conservar i què cobrava. La seva resposta va ser empresarial, però quan va acceptar sense regatejar el seu nom, la calidesa va arribar als seus ulls.

La Laia, de trenta-un anys, va repassar els seus primers acords en un petit despatx damunt d'una fleca. La seva brusa fosca semblava severa fins que es va enrotllar les mànigues i va començar a desmuntar les seves clàusules descuidades. "No pots prometre controlar el temps, les carreteres i catorze propietaris d'hotels", va dir. "Tria un poder sobrenatural". En Pau va riure més del que requeria la broma. La Laia es va adonar.

Va cobrar cent euros per una revisió inicial limitada perquè l'obra era petita, no perquè l'atracció hauria de comprar mà d'obra legal. Quan el va pagar, ella el va convidar a prendre una copa després de signar els acords. Al bar, la Laia es va apropar prou perquè la seva veu es mantingués privada. "Mires les persones com si ja les haguessis perdut. És desconcertantment efectiu".

Alba, de vint-i-set anys, va veure el lloc web i va dir que la seva pàgina d'inventari era una demanda futura. Era una enginyera de programari que consultava un hotel i no tenia paciència per a l'encant en lloc de l'arquitectura. En Pau va recordar que va deixar la seva antiga companyia després d'anys de treball invisible. Va oferir una petita revisió pagada i una ruta escrita per a l'equitat del fundador si el producte es feia real.

L'Alba va llegir l'oferta dues vegades. "Encara no has construït res que valgui la pena tenir." "Llavors ajudeu-me a construir alguna cosa i a tenir-ne una part". Va arribar l'endemà al vespre amb un jersei blau ajustat, es va lligar els cabells cap enrere i va substituir la seva fràgil connexió de full de càlcul per un senzill procés de confirmació. Quan les seves mans es van trobar sobre el teclat, cap dels dos es va moure immediatament.

El primer grup va reservar catorze habitacions per a tres nits. La comissió va arribar a mil vuit euros. Els costos de muntatge, impressió, revisió legal i coordinació van ascendir a cinc-cents trenta, deixant quatre-cents setanta-vuit euros de benefici. En Pau va escriure el número amb claredat i va pagar a la Marta a temps. Era petit al costat dels milions perduts que recordava i enorme al costat del dependent Roc esperava que es quedés.

Els dies 27 i 28 de febrer, Soldeu–El Tarter va celebrar el seu programa de Copa del Món. Els convidats del Pau van arribar amb llits confirmats, horaris de trasllat realistes i àpats tardans degudament pagats per la Núria. Un visitant decebut volia una vista que l'hotel mai havia promès. La Marta va mostrar la descripció acceptada, i Pau va resoldre la queixa sense oferir els diners de la família per comprar el silenci.

El Roc va aparèixer a recepció i li va dir a la Marta que en Pau feia servir el seu hotel per amagar deutes. En Pau va poder sentir el vell instint d'explicar-se fins que tothom es va cansar. Aquesta vegada va obrir el registre de pagament real i va convidar l'organitzador del grup a confirmar. L'organitzador va preguntar al Roc quina habitació havia pagat. En Roc se'n va anar abans que les darreres arribades arribessin per la porta.

La Marta va obrir el vi després que els convidats s'instal·lin. A la petita cuina, lluny de qualsevol negociació, li va preguntar si sempre es veia tan sorprès quan algú li donava les gràcies. Va dir només quan els agraïments se sentien merescuts. Ella li va tocar la màniga, després la galta, donant-li temps per retrocedir. No ho va fer. El seu petó va ser sense presses, i després ella va somriure sense pretendre que havia signat un futur.

L'Ona va tornar l'endemà al matí amb les fotografies. Pau va mirar massa temps una imatge: ell mateix escoltant mentre parlava la Marta. Ona va preguntar què va veure. "Un home que podria aprendre a quedar-se", va dir. Ella va aixecar els ulls de la pantalla. "Llavors deixa de sonar com una cita i vine a caminar amb mi quan la neu sigui bona".

Va acceptar una data per al diumenge següent, escrivint-la on no la traslladaria per una sol·licitud merament profitosa. La Laia va enviar un missatge confirmant la seva beguda. L'Alba es va quedar a l'escriptori provant una fallada, una espatlla li va tocar quan s'asseia. Pau havia volgut una segona oportunitat en tot. Per primera vegada, va entendre que tot podia esdevenir una altra manera de negar-se a triar.