L'any sota el rebut

El novembre del 2026, Pau es va quedar davant de l'hotel les habitacions del qual havia venut per milers d'habitacions i va descobrir que la seva targeta d'empresa ja no obria la porta lateral. La seva parella havia adquirit les llistes de clients, la llicència del programari i la major part dels diners en efectiu mentre en Pau continuava atenent les emergències. Un netejador li va deixar recuperar una caixa. A dins hi havia una tauleta esquerdada, un rebut vell i una fotografia que mai havia trobat temps d'enviar-li a la dona que la va agafar.

Tenia trenta-set anys i s'havia tornat hàbil per arribar després del moment útil. El seu pare havia mort mentre ell negociava un refinançament que va fracassar. El seu millor enginyer havia marxat després d'una altra promesa d'equitat. L'Ona, la fotògrafa, havia deixat de preguntar quan podria sopar. La muntanya més enllà de la finestra semblava exactament com quan creia que una bona temporada podria reparar qualsevol error.

En Pau es va adormir a la sala buida del personal amb el rebut sota la mà. Quan es va despertar, el radiador va trucar tres vegades, el pestell de la finestra estava sencer i la tauleta s'havia convertit en el seu vell telèfon. La seva pantalla va llegir 18 de gener de 2016. La seva mà no tenia cap cicatriu de l'accident cinc anys després. Un missatge del seu pare viu li va preguntar si vindria a sopar.

Va passar l'hora següent intentant trencar la il·lusió. El saldo del seu compte era de sis-cents vint euros. Una càmera antiga en va portar cent vuitanta més d'un comerciant que el recordava només com a empleat de turisme júnior. Vuit-cents euros, un cos més jove i una dècada que podia recordar en fragments afilats: caps de setmana d'esdeveniments, arranjaments trencats, l'augment de les reserves en línia i el silenci sobtat del 2020.

A l'agència, un corredor anomenat Roc li va dir que obtingués catorze habitacions sense prometre als propietaris quan els cobrarien. En Pau recordava aquesta feina. A la primera vida, el conductor denunciava una falla a última hora de la tarda, el grup arribava enfadat i en Pau es gastaria el seu propi sou corregint la promesa barata d'un altre home. Aquesta vegada va trucar a l'operador abans de dinar i va demanar una inspecció real.

La falla es va trobar exactament on recordava. L'operador va substituir el vehicle, i el grup va arribar al seu allotjament sense incidents. En Pau es va asseure en una paret baixa després, tremolant. El món havia respost a una predicció. No demostrava que tots els records fossin fiables, però demostrava que el rebut que tenia sota la mà l'havia portat a algun lloc real.

La Marta, de trenta-cinc anys, era propietària d'un petit hotel familiar les habitacions buides del qual Roc va tractar com una prova que havia de vendre. Va conèixer en Pau amb un vestit fosc i l'expressió d'algú disposat a rebutjar un altre insult. Va preguntar sobre la capacitat real i els termes de cancel·lació. Quan es va adonar que tenia la intenció de pagar el que li va prometre, va abocar dos cafès en lloc d'acabar la reunió.

"Avui sones més gran", va dir la Marta. Gairebé va riure. Es va inclinar a través de la taula petita per inspeccionar el pla d'habitació que li proposava, el seu perfum càlid sota l'olor del cafè. Va sentir l'atracció que havia ignorat a la vella vida, quan totes les dones interessants s'havien convertit en una altra persona a qui tornar a trucar. Aquesta vegada es va quedar fins que es va acabar el cafè.

A la cuina, la Núria, de vint-i-nou anys, va provar un menú de nit que volia servir de manera independent. Ella li va donar una cullera i li va mirar la cara. En Pau va preguntar quant costaria realment un àpat d'arribada tard en lloc d'exigir un favor gratuït per als hostes. La Núria va somriure. "Un home que ho demana potser val la pena alimentar-se després de la mitjanit". Va escriure una invitació privada per sopar al revers de la seva targeta de mostra.

L'Eva, de vint-i-sis anys, regentava la botiga d'esports a la planta baixa. El va agafar amb una jaqueta amb un tancament trencat i el va estirar cap al mirall. Els seus dits es van aturar al seu coll després de fer la reparació. "Si tens la intenció de ser important, primer posa't calent". Pau es va trobar amb els seus ulls al vidre. L'Eva no va apartar la mirada fins que va somriure.

Aquest divendres va renunciar a l'agència de Roc. Roc va oferir un títol més gran sense autoritat i va dir que un empleat no podia tenir un mercat. En Pau va deixar el títol a l'escriptori. Amb les catorze habitacions disponibles de la Marta i un transport a un preu adequat, va començar un servei prou petit com per atendre ell mateix totes les trucades telefòniques.

Aquell vespre va visitar el seu pare. Va escoltar la mateixa llarga queixa sobre les reparacions a l'hivern que havia fet abans i es va quedar durant tot el dinar. Quan el telèfon es va encendre amb la invitació de la Núria, el va girar cap per avall. El primer luxe de la seva segona vida no va ser una dona, un cotxe o una fortuna. Era saber que algunes portes encara s'obrien perquè algú dins era viu.